Valoració d’Endavant (OSAN) en relació a la situació política al Principat

Arrel del debat originat al voltant de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP-CC per tal de fer efectiva la independència de Catalunya, Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), organització que disposa de nucli local a la Vila de Gràcia, ha fet públic el següent comunicat on s’analitza la situació actual i les possibilitats de ruptura de futur:

La independència del poble o un nou pacte entre elits. Valoració d’Endavant OSAN en relació a la situació política al Principat

Avui, la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà, pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.

Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2) possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat, i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3) consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés de ruptura.

A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència. El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional espanyola.

Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al contrari.

La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures demínims no només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents en el seu programa polític.

En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la materialització dels compromisos establerts en la declaració queden suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el «xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.

Tampoc en les taules de converses relatives a la ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.

En comptes de posar sobre la taula el seu programa polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular, de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida Constituent.

Allò que explica les dificultats per arribar a acords en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la   CUP-CC i en la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.

Allò que explica les dificultats per arribar a acords són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.

Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.

No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol – fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels interessos de l’estat.

Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada, però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades en qualsevol moment.

En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base. Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta voluntat de projecte de societat antagonista.

Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de Junts pel Sí.

Per això la consigna per a l’esquerra independentista no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27 de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i, alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades, les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política. Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables; algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva posició institucional.

Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per tapar la corrupció.

Estem probablement en el moment més transcendent i decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.

El debat d’investidura decidirà si qui lidera la institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania    popular,  o algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos partidistes i de classe ben determinats.

Ara més que mai és imprescindible la força de les lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de construcció de noves institucions populars i democràtiques per al conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals – necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN) i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

a 23 de novembre de 2015

Països Catalans